
Pràcticament únic en la seva espècie, El galliner, el programa radiofònic que condueix Clara Darder a Ràdio Gràcia i COMRàdio, acosta els més petits a les ones.
Quina creu que és la frontera entre la ràdio i els nens?
La frontera són les persones que han de programar ràdio infantil, perquè no acaben de tenir clar que els infants són els oients del futur. També hi ha la dificultat de treballar per a nens. Crec que molta gent no sap parlar amb els infants, normalment els angoixen i acaben parlant més els adults que no pas els nens, i això en ràdio es nota molt, perquè els locutors que fan preguntes als nens han de tenir la capacitat d’esperar aquells dos o tres segons que sovint els nens necessiten per contestar.
La por al silenci.
Exacte. Aquest és un factor bàsic, però, a més, també tenen por perquè no saben com els contestaran i això provoca angoixa. El fet que els nens no tinguin tabús els permet contestar exactament allò que estan pensant.
¿Però aquesta no és una mica la gràcia de les entrevistes a nens?
Sí, però no sé per què la gent no s’atreveix a fer ràdio per a infants. Jo tinc la particularitat que m’he mogut en el món de l’educació abans de ser periodista i això m’ha donat cert bagatge que puc aplicar a la ràdio.
És el peix que es mossega la cua: ¿són els nens els que no se senten atrets per la ràdio o la ràdio qui no pensa en ells?
Fa anys que em pregunto quin és el problema. Nosaltres hem estat vuit anys presentant la idea del programa a tota mena de concursos, i l’única emissora que ha comptat amb nosaltres, a part de Ràdio Gràcia, ha estat COMRàdio. Tinc piles de cartes que ens responen que aquest no és el perfil de programa que busquen, però nosaltres hem seguit aixecant-nos de forma altruista a Ràdio Gràcia, perquè creiem en el projecte.
¿Crear un espai infantil a la ràdio és un repte personal?
Lluito per tenir un programa infantil, però alhora per la meva altra faceta personal, que és la teràpia familiar. El meu desig és ajuntar les dues coses. En el sentit no de fer teràpia per la ràdio, que no és aconsellable, però sí de fer una part important d’educació social a través de les ones.
En televisió també s’està vivint un retrocés de la franja infantil. Per què es dóna aquest fenomen?
Crec que la televisió infantil que hi havia fins ara és televisió per a nens que no pensen. Ho donaven tot molt programat, feien que el nen fes quatre proves perquè els adults poguéssim riure de com queia, proves banals on no hi ha cap aprenentatge ni superació. Això acaba fent que el nen es cansi i opti per una franja de dibuixos que no el fa pensar. Ara han sortit alguns concursos que estan bastant millor, en què es dóna força importància als nens, però encara queda molt per fer.
Què ofereix el seu programa?
Volem mostrar als nens que cada dia estan aprenent i no només en l’àmbit escolar, sinó també a la ràdio, en un passeig amb el pare o fent un pastís amb l’àvia. A El galliner incidim molt en l’aprenentatge lúdic.
A més, animen els nens a posar-se en el paper del periodista.
Amb els anys hem anat veient que els nens tenen cada cop més interès per estar en el nostre lloc i fer ells les preguntes. Potser és pel mimetisme de tenir locutors escoltant-los o per les ganes de provar coses noves. Nosaltres volem obrir els micròfons als infants; ja des de Ràdio Gràcia, cada final de trimestre fèiem un dia que els nens podien venir a fer ràdio amb nosaltres.
Això, tractant-se de nens, té un component de risc.
Molt, però també és molt atractiu. La idea és fer un intercanvi generacional, que no només siguin els nens els que aprenen dels locutors, sinó que nosaltres també aprenguem d’ells. Quan un nen ens deixa anar en antena el que un adult podria dir que és una bajanada, a nosaltres aquesta resposta ens fa pensar. No ens hem de quedar en la nostra posició d’adults.
Com s’aconsegueix que els nens optin per la ràdio en lloc d’enganxar-se a la tele o a l’ordinador?
No és fàcil, però es pot aconseguir. Hi ha moltes famílies que, en el moment que es lleven, posen la tele o el videojoc per tenir els nens entretinguts, però aquests videojocs o dibuixos no tenen interacció i en el moment que el nen descobreix que pot parlar amb algú, contestar una pregunta, guanyar un premi i, fins i tot, comentar-ho a l’escola amb un company que també ho ha sentit… descobreix un món nou.